ÚLTIMA HORA:
Barcelona prohibe la publicidad en sus autobuses de un libro crítico con Artur Mas
Del pròleg de Teresa Forcades:
:aig veure el primer vídeo-denúncia de la revista CAFÈAMBLLET poc temps després que el pengessin a la xarxa. El vaig veure per casualitat i vaig quedar impressionada per l’interès de les dades que proporcionaven, per la seriositat de la seva recerca i per la valentia i la pedagogia de la presentació. El setembre de 2012, quan vaig saber que els responsables de CAFÈAMBLLET havien estat demandats, vaig oferir-me a participar conjuntament amb ells en un acte a Reus.
La breu conversa que vam tenir abans de l’acte em va confirmar que la Marta Sibina i l’Albano Dante són dues persones entranyables i honestes. Les subsegüents trobades que he tingut amb ells no han fet sinó confirmar aquesta primera impressió, i m’han fet descobrir i estimar la poesia apassionada de l’Albano i el no menys apassionat pragmatisme de la Marta.
Les dades que trobaràs en aquest llibre demostren un grau de corrupció en el sistema sanitari català que segurament superarà les teves expectatives. En aquest cas es pot aplicar la dita que l’excepció esdevé la norma: no es tracta solament d’identificar les persones corruptes i de demanar-los responsabilitats, sinó de posar en evidència un sistema que és, en ell mateix, corrupte, perquè no és transparent i no permet el control democràtic de la despesa pública.
El veritable problema de la gestió sanitària a Catalunya no és que «és massa pública», sinó que ho és massa poc. La solució no és privatitzar encara més la gestió sanitària, sinó fer que el sistema públic faci honor al seu nom i ho sigui de veritat, no només pel que fa a l’accés universal i al finançament en base als pressupostos de l’estat —que és la situació que hem tingut a partir de la reforma sanitària promoguda pel ministre Ernest Lluch l’any 1984—, sinó també pel que fa al control de la despesa.
Ras i curt: es tracta d’evitar que els serveis que es poden gestionar directament s’encarreguin a empreses intermediàries amb ànim de lucre que resulten ser de la propietat d’amics i coneguts dels qui tenen la responsabilitat política de gestionar els diners públics. Aquests serveis que es poden gestionar directament i que s’encarreguen a empreses privades amb ànim de lucre van des del servei de cuina i menjador dels hospitals, al serveis de diagnòstic per la imatge i al servei d’ambulàncies. És molt diferent que el motiu, que fa que avui en dia els malalts a Catalunya siguin traslladats en «transports sanitaris col·lectius» que poden tardar més d’una hora per fer el mateix trajecte que abans un taxi feia en deu minuts, sigui estalviar diners al sistema públic de salut i aconseguir que tothom pugui ser atès en els casos greus, que fer el mateix amb l’objectiu d’augmentar els guanys econòmics d’uns accionistes privats.
Quin model de sanitat i quin model de país volem? Aquesta és la pregunta subjacent a la lectura del llibre que tens a les mans. L’exemple de l’Albano i la Marta demostra que la resposta no ens vindrà des de dalt.
Del pròleg d’Angels Martínez Castells:
El text com el que teniu a les mans és una petita joia i un petit miracle. No sols perquè representa una oportunitat molt especial de conèixer millor la Marta Sibina i l’Albano Dante-Fachin, editors de CAFÈAMBLLET , sinó perquè ens dóna la possibilitat de seguir fil per randa els detalls d’una lluita molt desigual i prendre partit amb lucidesa per aquests dos petits davids d’un periodisme de proximitat, tan tenaç, com sa i necessari, front els goliats de la prepotència. Aquest llibre és la clau per sumar-nos —des de la indignació compartida i la complicitat compromesa— a la seva dignitat i valentia. I, sobretot, incorporar-nos amb la força que guanya un puny que es clou, a la voluntat de molta gent de Catalunya —i més enllà— de defensar la gent honesta i el periodisme al servei de la ciutadania i la sanitat pública.
És un text que no s’exhaureix en les seves pàgines, perquè convida —a l’estil de l’Albano i la Marta— a actuar i deixar petja en el món d’aquella manera que no suporten els saltataulells de la política que, enfonsats en la seva mediocritat, volen guanyar alguns centímetres d’alçada, no per mèrits propis, sinó pujant sobre les esquenes de la gent; els que estan condemnats a mantenir en la opacitat el seu capteniment i la seva gestió, i a qui convé una societat estancada, poc participativa i amb clares insuficiències democràtiques, perquè sols així poden seguir prosperant en el mal govern dels mediocres…
La nostra ignorància de les seves malifetes és la seva garantia perquè els segueixin arribant, cada quatre anys, els nostres vots: per això no sols no responen de la seva conducta davant la societat, sinó que ni tan sols contesten les preguntes dels periodistes que fan la seva feina (i així comença la facècia de l’Albano i la Marta), i quan es dóna notícia de les seves martingales es fan els indignats i intenten matar el missatger.
Artur Mas: On Són Els Meus Diners? 